• Corpus ID: 193782793

CIÈNCIA, LLENGUA I CULTURA: EL CAS VALENCIÀ/CATALÀ

@inproceedings{Bates2015CINCIALI,
  title={CI{\~A}ˆNCIA, LLENGUA I CULTURA: EL CAS VALENCI{\~A}€/CATAL{\~A}€},
  author={Cassany Bates and Jordi Joan},
  year={2015}
}

• Cassany Bates, Jordi Joan
• Published 27 February 2015
• Art

El contacte amb gents d’altres cultures i llengues no es una novetat per als valencians que diuen bon dia . Ells porten des de la fundacio del Regne per Jaume I compartint pais amb altres cultures i llengues, compartint cultura amb altres paisos i llengues i compartint llengua amb altres paisos i cultures. Pero, al menys ultimament, es mostren incapacos de gestionar tanta diversitat sense conflictes i, com a resultat, la societat valenciana en el seu conjunt es troba quasi paralitzada per xocs culturals i linguistics. Pot la ciencia ajudar a compatibilitzar la diversitat? O podria, al menys, evitar empitjorar la situacio? L’ambit cientific usa l’adjectiu catala per a qualificar tant el nostre romanc com la literatura i la resta de la cultura que en ell s’expressa. Aquest nom, com sabem, presenta la circumstancia de coincidir amb el gentilici de Catalunya i resulta problematic. Per una banda, troba resistencia en els altres paisos que parlen la llengua (aixi com en els estats dels quals depenen), on no tothom es favorable a aplicar al cas catala l’equacio entre llengua, cultura, nacio i estat, tant generalitzada en l’Europa moderna i contemporania. Per una altra banda, l’adjectiu s’usa pels parlants a voltes stricto sensu (en “poble catala”, “comarques catalanes”, etc.), a voltes lato sensu (en “llengua catalana”, “dialectes catalans”, “Paisos Catalans”, etc.) i a voltes, segons el cas, stricto aut lato sensu (en “literatura catalana”, “cultura catalana”, “nacio catalana”, etc.). Per tant, es tracta d’un adjectiu polemic i ambigu. Alguns linguistes, cercant una solucio, han proposat, recentment, l’adopcio d’un terme compost del tipus catala-valencia o catala/valencia , que te avantatges i inconvenients. Nosaltres mirarem ara de trobar un altre tipus de solucio, potser mes practica, cercant entre els derivats de catala : catalanesc (recollit, com a antic, en el DNV i el DIEC) , catalanic, catalanes , etc. Es tracta d’una solucio practicada ja per a distingir entre roma, romanc, romanx, romanesc, romanes ; francic, francia, frances ; angle, angles , anglica ; etc. El primer pas sera identificar els mecanismes (especialment, els sufixes) que usa la nostra llengua per a formar gentilicis i noms de llengues o altres varietats linguistiques: l’arrel nua ( cors, arab, grec, suec, txec, basc, sard ) o amb un sufix derivat del llati – ENSIS ( portugues, frances, romanes, friules, angles, holandes, neerlandes, luxemburgues, danes, polones, ucraines, irlandes, gal·les, escoces, fines, hongares, maltes ), – ANUS ( catala, occita, castella, italia, friula, litua, estonia ), – ONIS ( leto, breto, friso, lapo ), – ISCUS ( catalanesc ), – ICUS ( cornic ), – ENUS ( eslove ), – ACUS ( eslovac ), – AICUS ( gallec ), – OLUS ( espanyol ), – INUS ( llemosi, barceloni, alacanti ), – ATANUS ( lleidata ), amb el sufix germanic – ING ( flamenc, eivissenc ) o seguint altres mecanismes ( alemany , bulgar , etc.). El segon pas sera estudiar el significat d’aqueixos sufixes en llati i en romanc (en totes les llengues romaniques). La conclusio de la comunicacio proposara l’us d’un derivat de catala per a referir-se a la nostra llengua i a tot allo que hi tinga relacio (la seua literatura, per exemple), evitant aixi ambiguitats i polemiques i recuperant imparcialitat.